Article publicat a Osona.com el dilluns 16 de setembre del 2019
Viatjar té aquestes coses: descobreixes món i maneres de fer diferents, però, a la vegada, compares aquella realitat amb la de casa teva. Aquest estiu, això m’ha passat amb Finlàndia. És un país que dedica un 12% del seu pressupost en educació, on la universitat i els màsters són 100% públics, on l’educació està blindada en la seva Constitució i on la cultura és una prioritat. Per il·lustrar-ho, hi ha un exemple molt clar: la Central Library Oodi, una biblioteca impressionant que el govern del país va regalar als finlandesos pel centenari de la independència.
Que un país regali cultura als seus ciutadans ja diu molt del seu tarannà. Us imagineu una cafeteria entre llibres i que els llibres no estiguin plens de taques de cafè? Us imagineu trobar tauletes de consulta i que no estiguin subjectades a enlloc? Us imagineu trobar màquines de cosir, estudis de gravació o bons ordinadors i impressores per treballar projectes de disseny en una biblioteca? A Hèlsinki, això és possible.
Aterro i, un cop aquí, busco dades. Segons un informe de la Comissió Europea, Espanya és el tercer país que fa menys inversió pública en educació. Es queda per sota el 10% de la despesa pública total. Per si us interessa, sapigueu que italians i grecs encara estan molt pitjor. Quin consol! I, a Catalunya, com ho tenim? Doncs la cosa tampoc és millor. La Fundació Bofill o la Unesco estan tips de fer crides perquè es posin més diners en educació.
Malgrat tot, i per evitar el catastrofisme, miro de buscar la cara positiva i, ben a prop, trobo dos exemples on, si més no, creuen en la cultura. A Vic, ja estan en marxa les obres de la Biblioteca Pilarín Bayés. Per dimensions i inversió no serà com la d’Hèlsinki, però anirà molt més enllà de quatre parets amb llibres. De fet, s’han inspirat en biblioteques de països referents en educació i cultura. Anem bé.
L’altre exemple és a Taradell. Com ha passat amb molt patrimoni industrial del nostre país, el Centre Cultural Costa i Font s’han convertit en l’epicentre de la cultura i les associacions, amb una de les biblioteques més actives de la comarca, sales de reunions, la ràdio municipal, una sala d’actes… En aquest sentit, per cert, us recomano el llibre que acaba de publicar l’amiga Laia Miralpeix, Costa i Font. De cultura industrial a fàbriques de cultura, en què ha gratat en el passat d’aquest equipament. La cultura, per tant, continua sumant.
Vist així, potser no estem tan malament, però convé que els governs no s’oblidin de posar diners en allò que més ens aporta. L’educació i la cultura és la base de tot i, mentre duri el bloqueig polític aquí i allà, anem fent passos enrere. Comença un curs difícil.
Desemboirant Osona 